Examen 1º parcial farmacologia Urv 2019-2020

Assenyala la resposta incorrecta: Un excipient pot donar lloc a reacción adverses. La farmacovigilancia s'ocupa de la prevenció i detecció de les reaccions adverses. Un placebo és un fals medicament, només conté productes inerts com a sucres. La farmacocinética estudia la relació entre la dosi i la concentració plasmatica dels fàrmacs. Una reacción adversa a medicaments apareix només a dosis elevades.

Pel que fa a la via d’administració sublingual: És una via d’administració enteral. S’obté un efecte més ràpid en comparació a l’administració per via oral. S’utilitzen comprimits d’alliberació sostinguda. L’absorció per aquesta via és més ràpida si el paciente está en dejú. S’utilitza la mateixa dosi que per via oral.

Pel que fa a la via subcutania: Sempre es millor administrar el medicament en el mateix lloc per assegurar-se la bona absorció. En cas de vasoconstricció aumenta la absorció. És difícil el maneig per part dels pacients. Totes les anteriors són correctes. Totes són falses.

Assenyala la resposta incorrecta: Els xarops contenen solucions aquoses amb sucre. Protegir de la llum una barreja endovenosa pot aumentar la seva estabilitat. L’administració per sonda nasogástrica és una via d’administració enteral. Els comprimits d’allibearció sostinguda alliberen de forma contínua una quantitat de fàrmac. La via IV directa o bolus és d’elecció entre les vies parenterals perquè no cal tenir en compte el temps d’administració.

Referent a la Biodisponibilitat: És la proporción de principi actiu d’un preparat farmacéutic que assoleix el sistema circulatori. La biodisponibilitat d’un fàrmac administrat per via intramuscular es veu afectat pel primer pas del metabolismo. La biodisponibilitat d’un fàrmac desprès de ser administrat per via intravenosa és del 100 %. La biodisponibilitat és una de les propietats farmacocinétiques d’un medicament. Totes les anteriors són correctes.

Referent a la farmacocinética dels fàrmacs, assenyala la resposta correcta: La concentración plasmática tòxica és una dada estadística que es compleix en una gran majoria de la población. La hipoalbuminemia pot aumentar un aument del efectes terapeutics i/o tòxics per aumentar el fàmac lliure. La forma no ionitzada del fàrmac és la que millor travessa la barrera cel·lular perqué és liposoluble. Existeixen preparats farmacéutics de allibeació sostinguda per l’administració intramuscular. Els farmacs tendiran a trovar-se la seva forma ionitzada en un pH oposat al seu segons l’equació de Henderson- Hasselbach.

Pel que fa a l’eliminació dels fàrmacs: Per aumentar l’eliminació dels farmacs bàsics s’utilitza la diüresi forçada amb bicarbonat. Per aumentar l’eliminació dels farmacs àcids s’utilitza la diüresi forçada amb àcid cítric. Per la llet materna s’excreten farmacs hidrosolubles. La circulación entero-hepàtica aumenta l’eliminació d’alguns farmacs. Una disminución de la funció renal pot donar-se lloc en algunes patologies i pot requerir un adjust de dosi.

Pel que fa al metabolismo dels fàrmacs: L’administració d’un fàrmac inhibidor enzimàtic pot aumentar la toxicitat d’un altre fàrmac que es metabolitzi pel mateix enzim. La velocitat del metabolismo ve determinada geneticament i varia segons l’individu. El paracetamol durant el metabolismo produeix un metabólit tòxic que es conjuga amb el glutatió. En el metabolismo es poden producir reaccions d’oxidació i reducción. Totes són correctes.

Pel que fa a les intoxicacions del farmac, assenyala la resposta incorrecta: Els emétics i laxants no están indicats en l’extracció de caustics per via digestiva. L’antídot del metanol és l’etanol endovenos. L’antidot de la naxolona es el Flumazenil. El xarop d’ipecacuana és un inductor del vómit administrat per via oral. La apomorfina és un inductor del vómit administrat per via subcutània.

Respecte a les interaccions farmacológiques: Anticoagulants orals i salinitzats interfereixen en la fase d’absorció. Els preparats de ferro i teraciclines interaccionen per competición del receptor. El liti, no és un farmac d’estrét marge terapeutic. Un farmac antagonista té afinitat pero no eficacia. Totes són correctes.

Pel que fa a les reaccions al·lérgiques, señala la resposta incorrecta: Poden produïr-se amb qualsevol fàrmac o excipient. Es pot fer una pauta de dessensibilització d’un medicament per poder-lo administrar a un paciente al·lérgic. La relació entre la dosi i la intensitat de la reacción és lineal. Requereix contacte previ amb el fàrmac. L’origen és una reacción antigen – anticòs.

La teratogènia farmacológica es refereix a: La possibilitat dels fàrmacs de producir tumors. La capacitat de producir malformacions congénites. La toxicitat en el teixit conectiu. La toxicitat muscular. La capacitat d’un fàrmac per producir un efecte.

Les reaccions adverses als medicaments: a) En un paciente anticoagulat si se li administra un fàrmac per via IM li pot provocar una reacción adversa. b) La diarrea que poden provocar algún antibiótics son un exemple de reacción adversa del tipus d’efecte colaterals. c) La necessitat d’un ús continuat d’un fàrmac és la tolerancia a un fàrmac. d) La farmacovigilancia permet anar identificant les diferentes reaccions adverses que pot provocar un fàrmac. a) A i D són correctes.

Els fàrmacs antagonistes adrenèrgics-β2 selectius están contraindicats en: Asma. Insuficiència coronària. Hipertensió arterial. Arritmies. Glaucoma.

Quina relació és correcta: Isoprenalina-Agonista adrenèrgic alfa. Atropina-agonista colinèrgic nicotínic. Terbutalina-Agonista adrenèrgic β2. Fenilefrina-parasimpaticolític. Totes són correctes.

Un fàrmac inhibidor de l’acetilcolinesteresa és un fàrmac amb efecte: Simpaticomimétic. Simpaticolític. Parasimpaticomimétic. Parasimpaticolític. B i C són correctes.

Quin dels següents antagonistes muscarínics s’utilitza en el tractament del broncospasme en la malaltia pulmonar obstructiva crónica (MPOC)?. Atropina. Escopolamina. Ipratropium. Butilbromur de hiroscina. Biperidé.

En el tractament del dolor assenyala la respuesta incorrecta: El primer nivel inclou fàrmacs com el metamizol o el paracetamol. En el segon nivel es recomana administrar fàrmacs opiacis débils, i si cal, es pot afegir algún fàrmac coadjuvant. El tercer nivel inclou fàrmacs opiacis com la morfina. Sempre es pugui s’ha de tractar la causa del dolor. Utilitzarem sempre l’anelgèsic més potent que tinguem a l’abast.

Respecte als AINE inhibidors selectius de la ciclooxigenasa-2, és incorrecte: Cal vigilar la seva administración en pacients amb factors de risc de malaltia cardiovascular. El celecoxib s’inclou en aquest grup. S’utilitzen en artrosi, artritis reumatoide i dolor postoperatori. Tenen menor risc d’efectes adversos a nivel gastrointestinal que els AINE que inhibieixen també la COX-. El piroxicam s’inclou en aquest grup.

Respecte als analgèsics: Amb el tractament amb morfina, es deu prescriure un laxant de forma profilàctica degut al restrenyiment que provoca com efecte advers. Els AINEs poden provocar nefrotoxicitat com efecte advers. El paracetamol no té acció antiinflamatòria. El metamizol pot provocar agranulocitosi com efecte advers. Totes son correctes.

En relació als opiacis: El fentanil per via transdérmica és útil pel tractament del dolor agut. L’activitat opiàcia del tramadol es refereix fàcilment amb naxolona. No s’han d’administrar opiacis a pacients amb depressió respiratória aguda. La metadona s’utilitza molt en el tractament del dolor per la facilitat del maneig en la seva dosificació. L’efecte advers més frequent de la morfina és la pruija i la retenció d’orina.

Pel que fa al tractament del dolor, assenyala la resposta incorrecta: En el dolor crònic és important el servir la dosis d’analgèsic mínima eficaç per controlar el dolor. L’escala analgésica de la OMS proposa anar fent els tractaments proposats esglaonadamnt i no començar pel opiaci o opioides. Els fàrmacs co-analgèsics són aquells on la seva principal indicació no és l’analgèsia. Una causa d’analgèsia inadequada pot venir donada per la manca de comunicación dels objectius terapèutics entre el profesional sanitari i el paciente. Els fàrmacs coadjuvants són fàrmacs que no tenen efecte analgèsic però contribueixen a millorar altres símptomes que acompanyen el dolor.

Quin els següents fàrmacs s’utilitzeen per la inducció de l’anestèsia general?. Òxid nitrós. Halotà. Enfluorà. Propofol. Isofluorà.

Quin dels seguents fàrmacs és l’anestèsic d’acció local més ràpida?. Benzocam. Lidocaïna. Bupivacaïna. Tetracaïna. Procaïna.

No són associacions de betalactàmic-inhibidor de la betalactamasa: Ampicil·lina – Sulbactam. Amoxicil·lina – Cilastatina. Piperacil·lina – Tazobactam. Amoxicil·lina – Àcid Clavulanic. Totes són associacions de betalàctamics – inhibidor de la betalactamases.

Respecte als beta-lactàmics, assenyala la resposta incorrecta: La penicil·lina benzatina s’administra per via intramuscular. La ceftazidima es activa enfront Pseudomonas aeruginosa. Amoxicil·lina-àcid clavulànic és actiu front a Escherichia Coli present a les infeccions urinàries. L’ampicil·lina s’administra per via IV cada 6 hores. L’amoxicil·lina-àcid clavulànic és un antibiòtic d’espectre reduït.

En un pacient al·lèrgic als beta-lactàmics, quin dels següents antiinfecciós NO estaría indicat: Claritromicina. Vancomicina. Imipenem. Ciprofloxacino. Clindamicina.

Referent a la Vancomicina: a) La “síndrome de l’home roig” es una reacción que pot aparèixer quan la vancomicina s’administra en un temps superior a 1 hora. b) La vancomicina és un glicopèptid. c) La vancomicina i la teiclopamina es poden administrar per via oral. d) Són nefrotòxics o ototòxics. e) B i D són correctes.

Pel que fa als antibiótics, assenyala l’associació incorrecta: Eritromicina-inhibició enzimática. Claritromicina-erradicació Helycobactes pylori. Cefalosporines per via IV-tromboflebitis. Azitromicina-administració cada 6-8 hores. Vancomicina endovenosa-tractament infeccions MARSA.

Pel que fa a les tetraciclines, assenyala la resposta incorrecta: La doxiciclina és una tetraciclina. Les ruptures tendinoses s’associen a les tetraciclines. L’absorció de les tetraciclines disminueix en presencia de calci. Les tetraciclines poden donar lloc a retard del creixement ossi i alteracions a les dents. Les tetraciclines están indicades en el acne greu.

Referent als aminoglucòsids, assenyala la resposta incorrecta: Són fàrmacs d’estrét marge terapèutic. En insuficiencia renal cal disminuir la dosi o augmentar l’interval de dosificació. Actuen a nivel de la sìntesi proteica per unió a la subunitat 30s del ribosoma. S’administra per via oral. Són ototòxics i es recoman afer-los servir en periodes de 10-15 màxim.

Pel que fa a les quinolones, assenyala la resposta incorrecta: El ciprofloxací és un fàrmac molt adequat per la terapia seqüencial. Estan contraindicats en nens perquè poden alterar el cartílag en creixement. Les fluorquinolones són actives front a pseudomones pel tractament de la otitis externa maligna. Molt bona absorció per via oral, eleva biodisponibilitat. Les fluoquinolones s’administren generalmente cada ¿? Hores.

Per a la prevenció de l’aparició de les resistències, assenyala la resposta incorrecte: Utilitzar antibiótics en profilaxis de malaltia cròniques com MPOC. Administrar les dosis complertes i respectar la durada del tractament. Utilitzar antibiòtics de reduït espectre. Promoure programes d’higiene de mans. Realitzar sempre que sigui oportú, prescripcions diferides.

Referent a la Nistatina assenyala la resposta incorrecta: És un antifúngic molt nefrotòxic. Està indicat per infeccions sistèmiques. Només és actiu per càndides. S’utilitza per tractar candidiasi orofaringea (muguet). S’administra per via oral.

Pel que fa als antifúngics assenyala la resposta correcta: Fliconazol-oral pel tractament de candidiasi vulvovaginal. Ketoconazol-produeix hepatotoxicitat. Nistatina-tractament del muguet. Fluconazol i Ketoconazol-inhibidors enzimàtics. Totes són correctes.

L’antiinfecciós més adient per tractar una otitis vírica: a) Aciclovir. b) Galacilovir. c) En les otitis víriques no es fan servir els antiinfecciosos. d) En les otitis víriques el tractament sol ser analgèsic i antiinflamatori. e) C i D són certes.

Assenyala el fàrmac que és eficaç enfront Mycobacterium tuberculosis: Isoniazina. Rifampicina. Pirazinamida. Etambutol. Totes són certes.

Pel que fa al tractament de la tuberculosi, assenyala la resposta incorrecta: La Rifampicina és un potent inductor enzimàtic i és d’elecció en el tractament de la tuberculosi. S’ha de començar amb dos o més fàrmacs i afegir-ne més si el paciente no millora. La Rifampicina pot tenyir la orina, la femta, les llàgrimes de color taronja-vermell. La Rifampicina es metabolitza per via renal. La Rifampicina si es dona sola afavoreix l’aparició de competències en el tractament de la tuberculosis.

Assenyala la resposta correcta: Els laxants són fàrmacs que s’uneixen a receptors específics. Es recomanable que davant d’un quadre diarreis s’administrin fàrmacs antiinfecciosos. Quan s’administren laxants formadors de massa s’ha d’augmentar la ingesta de líquids. Els fàrmacs antiemètics que travessen la barrera hematoencefàlica solen tenir pocs efectes adversos. Els laxants osmòtics són els més segurs, es poden donar a qualsevol paciente que ho necessiti.

En quant als fàrmacs diuretics: La furosemida és un diürètic estalviador de potassi. Estan indicats en tractament de la hipotensió. Els diürètics osmòtics s’uneixen als transportadors de sodi de la nansa de Henle. La hidroclorotiazida és un diürètic d’eficàcia mitja i és útil en el tractament de la hipertensió arterial. Per a disminuir els edemes podem administrar via endovenosa una solución fisiológica hipotònica.