ABACOS OPOSICIÓ BRESSOL TEMA10

Una intervenció educativa coherent amb l’educació infantil és aquella que: Prioritza l’assoliment d’objectius mesurables a curt termini. S’adapta a la lògica disciplinar dels continguts. Integra desenvolupament, aprenentatge i benestar emocional. Assegura la preparació acadèmica posterior.

El reconeixement de l’educació infantil com a etapa amb identitat pròpia implica necessàriament: Una metodologia homogènia entre centres. Una pràctica docent basada en principis pedagògics. L’eliminació de tota estructura curricular. La subordinació a l’educació primària.

Els principis d’intervenció educativa no poden ser concebuts com a: Referents per a la presa de decisions. Marc de coherència pedagògica. Prescripcions metodològiques tancades. Elements orientadors de la pràctica docent.

La flexibilitat dels principis d’intervenció educativa respon fonamentalment a: La diversitat d’estils docents. La variabilitat dels contextos educatius. Les característiques evolutives dels infants. Les exigències de l’avaluació externa.

Assumir l’infant com a subjecte actiu del seu aprenentatge implica que: L’adult redueix la seva presència educativa. L’aprenentatge es produeix sense mediació. El coneixement es construeix a partir de l’experiència. El joc substitueix tota planificació.

Des del constructivisme, la funció principal del docent és: Garantir la correcta assimilació dels continguts. Anticipar totes les respostes de l’infant. Crear situacions d’aprenentatge amb sentit. Controlar el procés d’aprenentatge.

El valor pedagògic de l’error rau en el fet que: Reflecteix mancances cognitives. Permet ajustar la intervenció educativa. Ha de ser corregit immediatament. Indica manca de motivació.

Les teories socioculturals justifiquen: L’ensenyament individualitzat exclusiu. L’aprenentatge com a procés socialment mediat. La priorització de la maduració biològica. L’autonomia sense suport adult.

En educació infantil, la interacció amb els iguals és rellevant perquè: Substitueix la mediació adulta. Genera conflictes inevitables. Facilita la construcció compartida del coneixement. Uniformitza els aprenentatges.

El principi d’individualització no implica: Reconèixer ritmes diferents. Ajustar suports educatius. Dissenyar activitats tancades. Afavorir la inclusió.

El principi d’activitat adquireix sentit quan: L’infant participa de manera significativa. L’activitat és constant i dirigida. El docent estructura totes les accions. Es redueix el temps de joc.

Un aprenentatge és significatiu quan: S’ajusta al currículum oficial. Té valor funcional per a l’infant. Es presenta de manera sistemàtica. Requereix esforç cognitiu exclusivament.

La significativitat de l’aprenentatge depèn especialment de: La quantitat d’estímuls. La connexió amb experiències prèvies. La repetició constant. L’avaluació final.

El principi d’autonomia ha de ser entès com: Independència total de l’infant. Absència d’intervenció adulta. Procés progressiu amb suport. Capacitat innata.

L’enfocament globalitzador: Elimina la planificació curricular. Integra continguts a partir de situacions reals. Prioritza una única àrea. Fragmenta els aprenentatges.

Globalitzar no significa: Relacionar àmbits de coneixement. Respectar els objectius de l’etapa. Suprimir continguts curriculars. Afavorir una visió coherent de la realitat.

El joc és l’eix metodològic fonamental perquè: Redueix l’esforç cognitiu. Substitueix la intervenció docent. Permet integrar aprenentatges diversos. Evita la necessitat d’avaluació.

No és incorrecte afirmar que la motivació: No influeix en la implicació. No té relació amb l’interès. Afavoreix l’aprenentatge profund. No depèn del context.

No es pot considerar inadequat que l’observació: No formi part de l’avaluació. No orienti la pràctica docent. Permeti conèixer el procés de l’infant. No tingui valor pedagògic.

L’experimentació és educativa perquè: Garanteix resultats correctes. Facilita la formulació d’hipòtesis. Elimina l’error. Simplifica els continguts.

El raonament científic a infantil: És inaplicable abans de primària. Ha de seguir fases formals estrictes. Pot introduir-se de manera adaptada. No és compatible amb el joc.

No és fals afirmar que les interaccions socials: No contribueixen al desenvolupament. No tenen valor educatiu. Afavoreixen aprenentatges compartits. No influeixen en l’emoció.

La relació amb l’adult és clau perquè: Controla l’activitat de l’infant. Actua com a mediador i referent emocional. Dirigeix constantment el joc. Limita l’autonomia.

No resulta incorrecte considerar que un clima relacional positiu: No influeix en l’aprenentatge. No afecta el benestar. Facilita la participació activa. No és rellevant a infantil.

No es pot negar que una intervenció educativa basada en principis: No requereix reflexió docent. No s’adapta al context. Garanteix coherència pedagògica. No té impacte en el desenvolupament.