Descartes

L'obra en la qual Descartes exposa la seva fonamentació metafísica per primera vegada és: El discurs del mètode. Les meditacions metafísiques. Els principis de la filosofia. Les disputacions metafísiques.

En els principis de la filosofia, Descartes: Fa una anàlisi metafísica a través d'una forma espiritual. Es posiciona a favor de la metafísica tradicional. Exposa un resum, a mode de presentació escolar, de la seva metafísica. Cap de les anteriors és correcta.

El mètode del dubte metòdic, que Descartes usa a Les meditacions metafísiques: És universal; és a dir, té un abast general sobre totes les coses. És metòdic; per tant, té unes regles, és ordenat i se segueix pas a pas. És teorètic; és a dir, no és pràctic ni té un caràcter polític, sinó que tan sols és un instrument que serveix per fonamentar el coneixement. Totes les respostes són correctes.

En la primera meditació, Descartes... Es proposa no acceptar res que no resisteixi el dubte, i per això examina tant allò que ha rebut pels sentits com la ciència i la matemàtica. Afirma l'existència d'un ésser infinit: Déu. Demostra que no ens podem refiar dels sentits, però sí de la matemàtica. Veu que tots els coneixements que ha adquirit fins al moment resisteixen el dubte.

D'entre aquelles coses que hem rebut pels sentits, Descartes en distingeix: Les que resisteixen el dubte i les que no. Descartes considera que només hi ha un tipus de coses que hem rebut pels sentits: el material sensible. Allò que rebem de l'exterior i allò que sentim amb el cos. Les molt sensibles i poc allunyades i les que provenen de la idea de Déu.

Quin és l'argument que Descartes usa per demostrar que fins i tot podem dubtar de les veritats matemàtiques?. Quan desconeixem les regles matemàtiques ens podem equivocar, per exemple quan som petits i sumem, per tant no poden ser veritats indubtables. L'argument del Déu omnipotent: podria existir un Déu que ho pogués tot, i que fins i tot pogués fer que m'equivoques quan dic que 2+2=4. No es pot dubtar de les veritats matemàtiques. Les matemàtiques són un constructe humà i, per tant, estan subjecte a la imperfecció humana, per la qual cosa no són necessàriament vertaderes.

El Geni Maligne és: Una imatge mnemotècnica que permet a Descartes recorar que podem dubtar de tot, i que per tant no hi ha cap coneixement que resisteixi el dubte. Déu. Un personatge mitològic que Descartes incorpora com a principi de la seva metafísica. Cap de les anteriors és correcta.

La primera veritat a la qual arriba Descartes és... Que no hi ha veritats. Que existeix un Déu infinit. 2+2=4. Si penso, aleshores existeixo.

La primera veritat, "cogito ergo sum", és indubtable perquè... Déu, que és infinit, ha fet que jo existeixi, i per tant en garanteix la seva validesa. Puc constatar, a través dels sentits, que existeixo, i per tant no ho puc dubtar. Sóc una substància infinita, que té infinites perfeccions, i l'existència és una perfecció. Si dubto, aleshores és necessari que existeixi un subjecte que dubti, i per tant, si dubto, existeixo.

Descartes afirma que és una substància pensant, perquè... El seu tret característic és el de tenir autoconsciència. Meditar és un tipus de pensar, i es passa totes les meditacions pensant. És només a través del pensament que es pot arribar a ser un bon filòsof. Cap de les anteriors és correcta.

Un tret característic del cogito és que. És infinit i té infinites perfeccions. Necessita l'existència d'un cosa per poder existir. Només existeix en el moment de l'autoconsciència i, per tant, va lligat a una mena de temps. Per això és finit. En realitat no existeix, és fruit d'un somni de Descartes.

Diem que el cogito, a part de ser la primera veritat, és un criteri de veritat perquè... Si és la primera ha de ser la més important. Li serveix a Descartes com a patró o regla per a contrastar totes les altres veritats. Al saber que no es pot refiar ni del cogito, encara es pot mantenir més en la posició del dubte. Déu així ho garanteix.

Descartes anuncia que el "penso, aleshores existeixo", serà el criteri de veritat a partir de la següent afirmació: Tot allò que se'm presentés amb la mateixa claredat que "el jo sóc", hauria d'admetre-ho com a vertader, ja que no hi té cabuda cap mena de dubte. Tot allò que se'm presentés amb la mateixa confusió que "el jo sóc", hauria d'admetre-ho com a fals, ja que hi té cabuda el dubte. Tot allò que se'm presentés amb la mateixa confusió que "el jo sóc", hauria d'admetre-ho com a vertader, ja que no hi té cabuda cap mena de dubte. Tot allò que se'm presentés amb la mateixa claredat que "el jo sóc", hauria d'admetre-ho com a fals, ja que hi té cabuda el dubte.

Encara que Descartes, a la segona meditació, hagi trobat una primera veritat, no pot estar segur que tots els continguts mentals que té siguin vertaders. Per què?. Continua constatant que de vegades s'equivoca. Tots els continguts que provinguin dels sentits, tal i com deia Plató, sempre seran una font d'engany, falsedat i opinió. Encara segueix d'empeus l'argument d'un Déu omnipotent enganyador que l'hagués pogut crear ple d'imperfeccions. Equivocar-se és d'humans.

Quan Descartes, a la tercera meditació, examina els seus continguts mentals, se n'adona que... tots són falsos, fins i tot el cogito. hi ha una idea peculiar, la idea de Déu, que per definició és infinita i perfecta. hi ha una idea peculiar, la idea de temps ,que el converteix en una substància finita. hi ha una idea peculiar, la idea de temps, que el converteix en una substància infinita.

Descartes justifica que no pot haver creat la idea de Déu de la següent manera: Una característica que la tradició atribueix a Déu és el fet de ser principi i creador. Si jo hagués creat la idea de Déu, aleshores jo seria el principi, però jo no sóc Déu. Per tant Déu ha d'existir i ha d'haver posat la seva idea en mi. No la puc haver creat a través de la negació de la idea de finitud, ja que jo em reconec com a finit precisament en contraposició a la idea d'infinit. Per tant, la idea d'infinit (i de Déu) ha de ser prèvia a mi mateix. No la puc haver creat a partir de la progressió de la idea de l'indefinit en potència; és a dir, de la meva potencialitat d'anar del finit a l'infinit, ja que per definició, l'infinit ha de ser sempre infinit en acte. Les respostes 2 i 3 són correctes.

De la justificació de Descartes que no té prou entitat per haver creat la idea de Déu, en deriva que: Déu no existeix i ell n'ha inventat la idea. Ell és Déu i per això en té la idea. Déu, l'ésser infinit, existeix i ha introduït en ell la seva idea. Cap de les anteriors és correcta.

En la quarta meditació, Descartes afirma que una característica essencial de Déu és que: És un ésser amb infinites perfeccions i, per tant, no pot ser enganyador. És un ésser omnipotent que em pot haver creat de tal manera que jo m'equivoqui sempre. És un ésser imperfecte i, com que m'ha creat, m'ha fet a mi també imperfecte, per això m'equivoco. És un ésser finit però amb moltes perfeccions.

En la quarta meditació, Descartes explica l'origen de l'error (per què ens equivoquem) de la següent manera: És innat en els homes. Prové de la voluntat, una facultat infinita que s'escapa del control de l'enteniment. És el resultat d'un mal aprenentatge que es va acumulant des que som petits. Prové de l'engany de Déu, que vols que sempre ens equivoquem.

Descartes acaba afirmant que podem acceptar com a vertader el coneixement d'aquelles coses més simples, com la matemàtica, perquè... És una ciència exacta i per tant no hi ha lloc per a l'error. És una construcció humana i nosaltres en coneixem i dominem totes les regles, per la qual cosa no ens podem equivocar a l'usar-la. Descartes mai accepta com a vertader el coneixement matemàtic. És un àmbit en què l'enteniment s'adequa a l'evidència i funciona subjecte a unes regles, sense deixar-se endur per la voluntat.

Quantes proves de l'existència de Déu exposa Descartes a Les meditacions metafísiques?. Dues: l'argument epistemològic i l'argument ontològic. Dues: l'argument ontològic i l'argument lògic. Una: l'argument lògic. Una: l'argument ontològic.

A la cinquena meditació, Descartes pot exposar un argument lògic de l'existència de Déu... Perquè la tradició filosòfica sempre ha acceptat el fet que el raonament de tipus lògic-matemàtic és vertader. Perquè prèviament ha demostrat que, quan l'enteniment està subjecte a unes regles i no es deixa emportar per la voluntat, com en el cas del raonament matemàtic, els homes no erren. Perquè tant ne el somni com en la vigília el coneixement matemàtic apareix com a indubtable, i res em fa pensar que 2+2 no pugui ser igual a 4. Descartes no exposa cap argument lògic de l'existència de Déu.

En la sisena meditació, Descartes demostra: L'existència del cos i de la realitat exterior. L'existència del jo. L'existència de Déu. A la sisena meditació no demostra res.

Descartes considera que el coneixement sensitiu, és a dir, el que obtenim a través dels sentits... és el coneixement més autèntic, perquè no hi ha res que senti amb més força que la pròpia sensibilitat. no és coneixement en sentit pur, ja que, com Plató, considera que només es pot conèixer allò ideal. no és coneixement en sentit pur, però és necessari perquè ens permet prendre decisions i sobreviure en la immediatesa de la vida. és un coneixement inútil, que no ens serveis per res i que només ens aporta error i confusió.

Descartes recupera el concepte de substància de la filosofia tradicional, i afirma que: Hi ha 3 tipus de substància: la substància infinita (Déu), la substància pensant (el jo) i la substància extensa (el cos i la realitat exterior), però només la substància infinita es pot considerar substància en sentit estricte. Hi ha 2 tipus de substància: la substància infinita (Déu) i la substància pensant (el jo). Hi ha 3 tipus de substància: la substància infinita (el jo), la substància pensant (Déu) i la substància extensa (el cos i la realitat exterior). Hi ha 3 tipus de substància: la substància infinita (Déu), la substància pensant (el jo) i la substància extensa (el cos i la realitat exterior), però només la substància pensant es pot considerar substància en sentit estricte.

Quin dels següents enunciats recull la definició de substància, segons Descartes?. Substància és allò que és una cosa en el món exterior. Substància és allò que existeix de tal manera que no té necessitat de res més que de si mateix per existir. Substància és allò que és substrat de la cosa, és a dir, el que lliga els accidents, la seva essència. Substància és allò que garanteix l'existència de les coses en el món exterior.

Quants i quins graus de coneixement distingeix Descartes?. Un sol grau de coneixement: el coneixement del propi jo. Dos graus de coneixement: el coneixement d'idees (intel·ligible) i el coneixement del món material (sensible). Tres graus de coneixement: el coneixement del propi jo, el coneixement matemàtic i el coneiement físic. Tres graus de coneixement: el coneixement del propi jo, el coneixement matemàtic i el coneixement sensible.