Oposicions bressol Abacos T.21

Des d’una concepció sistèmica de l’escola bressol com a equipament comunitari, afirmar que la seva integració territorial no hauria de deixar de subordinar- se exclusivament a la funció educativa formal suposa assumir implícitament que: La interdependència amb el territori és incompatible amb l’autonomia pedagògica del centre. La dimensió comunitària només és legítima si no modifica substancialment l’organització educativa interna. La funció educativa pot existir desvinculada de dinàmiques socials contextuals. La coordinació amb el barri ha de ser subsidiària però estructural.

Quan es defensa que l’acció comunitària no pot no entendre’s com un procés relacional continu, aquesta afirmació implica que: Les intervencions puntuals no són necessàriament ineficaces però resulten insuficients. Qualsevol acció no institucional queda exclosa del marc comunitari. La continuïtat relacional és incompatible amb protocols formals. La comunitat només es construeix mitjançant polítiques públiques.

Dir que la coordinació entre microsistemes educatius no deixa de ser prescindible només en aparença significa que: Pot ser substituïda per mecanismes administratius estandarditzats. La seva absència genera incoherències educatives encara que no sempre visibles. Només és necessària en contextos de vulnerabilitat social. És funcional però no estructural.

La transformació de l’escola bressol en infraestructura social no hauria d’interpretar-se erròniament com: Una ampliació de la seva funció preventiva. Una dissolució de la seva identitat educativa. Una reconfiguració de rols professionals. Una obertura a la participació comunitària.

Sostenir que la participació familiar no és incompatible amb el lideratge institucional implica reconèixer que: L’autoritat pedagògica ha de ser negociada permanentment. La corresponsabilitat no elimina la responsabilitat professional. Les famílies assumeixen funcions educatives delegades. El centre renuncia a la presa de decisions estratègiques.

La noció de capital social generada a l’escola bressol no pot reduir-se exclusivament a: Xarxes informals de suport. Relacions de confiança interpersonals. Dinàmiques cooperatives estructurades. Recursos comunitaris articulats.

Quan s’afirma que la bressol com a “casa de la petita infància” no pressuposa la substitució de la seva funció educativa, es vol indicar que: La dimensió comunitària és accessòria. L’obertura al barri reforça la qualitat educativa. L’educació formal queda relativitzada. El centre esdevé un espai assistencial ampliat.

Considerar que el treball en xarxa no deixa de ser estructural encara que no sigui visible significa que: La seva eficàcia depèn de la formalització documental. Opera com a base invisible de coherència institucional. Només és rellevant en intervencions complexes.. És un complement operatiu.

L’absència d’avaluació sistemàtica no pot no conduir a: Invisibilització parcial de resultats. Desarticulació progressiva del projecte. Dependència exclusiva del lideratge individual. Totes les anteriors.

Reduir la mediació professional a una funció burocràtica no deixaria de suposar: Una simplificació tècnica acceptable. Una negació del seu caràcter relacional. Una adaptació funcional. Una especialització administrativa.

La prevenció de desigualtats educatives no es pot considerar assolida si: Existeix accés universal però manca suport familiar. Hi ha intervenció pedagògica sense treball comunitari. Es detecten necessitats sense coordinació interinstitucional. Qualsevol de les anteriors.

Entendre la bressol com a node relacional no implica necessàriament: Reconfigurar pràctiques professionals. Integrar serveis territorials. Dissoldre fronteres institucionals. Construir xarxes de cooperació.

La sostenibilitat dels projectes comunitaris no pot dependre exclusivament de: Recursos econòmics. Lideratge professional. Participació ciutadana. Cap dels anteriors per si sol.

La inclusió intercultural no s’hauria de limitar a: Celebracions simbòliques puntuals. Adaptacions lingüístiques bàsiques. Revisió crítica de pràctiques educatives. Totes les opcions excepte la C.

Considerar l’infant com a subjecte ecològic fa impossible no admetre que: El context familiar és determinant. La comunitat influeix en el desenvolupament. La coordinació educativa és necessària. Totes les anteriors.

L’aïllament familiar no desapareix automàticament mitjançant: Espais de trobada informal. Xarxes de suport mutu. Intervenció individual descontextualitzada. Activitats comunitàries sostingudes.

L’educador com a agent comunitari no pot deixar de requerir: Competència relacional. Coneixement territorial. Capacitat reflexiva. Neutralitat emocional absoluta.

La corresponsabilitat educativa no equival a: Compartir decisions. Cooperar institucionalment. Delegar responsabilitat professional. Construir vincles.

La integració territorial de la bressol no entra en contradicció amb: Autonomia pedagògica. Identitat institucional. Innovació educativa. Totes les anteriors.

Si l’acció comunitària és estructural, resulta insostenible afirmar que: Sigui accessòria. Transformi pràctiques. Generi cohesió. Requereixi planificació.

Afirmar que la institucionalització de l’acció comunitària a l’escola bressol no pot deixar de comportar una tensió irresoluble entre formalització i flexibilitat implica acceptar que: La normalització procedimental no és incompatible amb processos adaptatius sempre que no neutralitzi la iniciativa professional. La formalització administrativa tendeix inevitablement a anul·lar qualsevol pràctica comunitària genuïna. La flexibilitat operativa només és viable en absència de marcs normatius estables. La tensió entre estructura i adaptabilitat és aparent i no substantiva.

Des d’una perspectiva crítica, sostenir que la comunitat no pot ser concebuda exclusivament com a escenari d’intervenció sense esdevenir simultàniament subjecte actiu implica rebutjar: Models participatius que mantinguin lideratge institucional fort. Concepcions assistencials centrades en la provisió de serveis. Estratègies de coordinació interinstitucional. Dinàmiques professionals especialitzades.

Dir que la construcció de capital social a la bressol no és reductible a la mera acumulació de relacions interpersonals pressuposa que: La qualitat de les interaccions és irrellevant davant la seva quantitat. El capital social requereix estructures de reciprocitat sostingudes i reconegudes. Les relacions informals són insuficients per definició. El capital social és un subproducte espontani inevitable.

Afirmar que la mediació professional no pot no assumir una funció interpretativa dels conflictes culturals sense caure en neutralitats fictícies implica reconèixer que: La imparcialitat professional és incompatible amb qualsevol posicionament pedagògic. La neutralitat absoluta constitueix una ficció operativa que invisibilitza asimetries. La interpretació cultural ha de quedar restringida a especialistes externs. El conflicte cultural és essencialment irresoluble.

Si es defensa que la integració territorial de l’escola bressol no hauria de confondre’s amb la seva dissolució institucional, això pressuposa que: La identitat pedagògica del centre només es preserva mitjançant aïllament funcional. La permeabilitat comunitària pot coexistir amb límits institucionals definits. L’obertura al territori erosiona inevitablement la coherència educativa. La integració territorial és merament simbòlica.