Oposicions bressol Abacos

Des d’una perspectiva neuroevolutiva, la immaduresa cerebral en néixer és un avantatge perquè: Permet una especialització precoç de les àrees corticals. Redueix la dependència de l’ambient. Facilita una elevada plasticitat modulada per l’experiència. Garanteix un desenvolupament homogeni entre infants.

L’afirmació “el cervell infantil és altament plàstic” implica que: Qualsevol estímul produeix aprenentatge. La plasticitat és il·limitada en el temps. El cervell és especialment sensible a la qualitat de l’experiència. L’estimulació intensiva accelera la maduració.

La sinaptogènesi massiva en els primers anys de vida permet: Un augment permanent del nombre de sinapsis. Una major eficiència immediata del cervell. Un ampli ventall de possibilitats d’adaptació. La reducció de la influència de l’ambient.

La poda neuronal és un procés: Patològic associat a la pèrdua de capacitats. Exclusivament genètic. Dependent de l’ús i de l’experiència. Que finalitza la plasticitat cerebral.

Quin enunciat és científicament més precís?. Més estimulació implica més aprenentatge. L’absència d’estímuls sempre perjudica. La qualitat de l’experiència és més rellevant que la quantitat. La plasticitat cerebral evita els riscos educatius.

L’estrès tòxic en la primera infància: És inevitable i adaptatiu. Millora l’autoregulació. Pot alterar el desenvolupament del sistema nerviós. Només té efectes emocionals, no cognitius.

El paper de les emocions en l’aprenentatge infantil és: Complementari però prescindible. Independent dels processos cognitius. Condicionant de la disponibilitat cerebral per aprendre. Limitat a situacions d’alta intensitat emocional.

Un neuromite es caracteritza perquè: Simplifica excessivament una evidència parcial. Sempre és fals en tots els contextos. Prové exclusivament de la pedagogia. No té impacte en la pràctica educativa.

Quin dels següents plantejaments és neuroeducativament incorrecte?. Respectar els ritmes maduratius. Afavorir un ambient previsible. Accelerar aprenentatges abans de la maduresa cerebral. Prioritzar la seguretat emocional.

En infants de 0-3 anys, l’atenció: Es pot entrenar com en adults. És estable si l’activitat és atractiva. Depèn fortament de l’estat fisiològic i emocional. Millora amb estímuls simultanis.

Un ambient amb sobrecàrrega d’estímuls pot provocar: Major flexibilitat cognitiva. Interrupció dels processos atencionals. Millor memòria de treball. Increment de l’autonomia.

El cervell infantil és considerat “social” perquè: El llenguatge és innat. Aprèn principalment a través de la interacció. Les emocions són universals. Les funcions executives són precoços.

El mecanisme d’imitació és clau perquè: Substitueix la maduració biològica. Permet aprenentatges sense experiència. Facilita l’aprenentatge observacional. Elimina la necessitat d’interacció.

El vincle afectiu segur afavoreix: Dependència prolongada. Exploració i autoregulació. Control extern de la conducta. Inhibició emocional.

Des d’una perspectiva neuroeducativa, l’adult és: Un transmissor de continguts. Un regulador extern temporal. Un observador neutral. Un estimulador intensiu.

Els materials oberts són especialment valuosos perquè: Dirigeixen la resposta correcta. Redueixen la presa de decisions. Afavoreixen exploració i flexibilitat cognitiva. Eviten la frustració.

El joc simbòlic és rellevant perquè: Millora exclusivament el llenguatge. Permet representació mental de la realitat. Accelera la lectoescriptura. Redueix la necessitat d’interacció.

Les funcions executives en l’etapa 0-3: Estan completament desenvolupades. No poden estimular-se. S’estableixen progressivament. Depenen només de la genètica.

Una pràctica educativa coherent amb la neurociència seria: Introduir tasques complexes precoçment. Prioritzar rutines previsibles. Variar constantment l’educador/a. Augmentar estímuls per captar atenció.

El son contribueix a l’aprenentatge perquè: Augmenta la vigília. Consolida les connexions neuronals. Substitueix l’experiència. Redueix la plasticitat.

La privació de son pot afectar principalment: Només el desenvolupament físic. L’atenció i la regulació emocional. Només la memòria a llarg termini. Exclusivament l’estat d’ànim.

En relació amb l’alimentació en l’etapa 0-3: Té un impacte exclusivament metabòlic. No influeix en el cervell. Contribueix al desenvolupament neurològic. És irrellevant educativament.

La relació cervell–ambient–comportament és: Lineal. Unidireccional. Interdependent i bidireccional. Exclusivament biològica.

Quin plantejament és més ajustat a l’evidència?. Estimular al màxim aprofita la plasticitat. La plasticitat elimina el risc educatiu. La sobreestimulació pot ser contraproduent. L’absència d’estrès és irreal.

El principi clau que hauria de guiar la pràctica educativa 0-3 és: Acceleració de continguts. Respecte als ritmes maduratius. Estandardització metodològica. Avaluació precoç del rendiment.